20 de abril de 2015

Entrevista Sergi Camara.Revista PRESÈNCIA especial Sant Jordi 2015 del diari EL PUNT AVUI


Entrevista a Sergi Camara al Presència especial Sant Jordi 2015. EL PUNT AVUI
Sergi Càmara. Il·lustrador, escriptor i productor de sèries d’animació


Sergi Càmara dibuixa, 
escriu i produeix sèries 

d’animació. En un format o 
altre, el que li agrada és 

explicar històries

“Dibuixo a mà, m’agrada el tacte del llapis i el paper”

Viu i treballa al barri del Poble-sec de Barcelona, on va néixer. Dibuixa, escriu i les seves sèries d’animació infantil li han valgut el reconeixement internacional. La minisèrie Slurps, protagonitzada per un cuc, va ser adquirida per la FOX nordamericana i es va emetre a més d’un centenar de països, però no es va poder veure a Catalunya fins uns quants anys més tard.

En quin moment va decidir que seria dibuixant?
Tenia tres anys, però no ho vaig decidir jo. Sempre he sigut de dormir poc. De petit plorava a les nits; em semblava injust que després de tot un dia fent coses arribés una hora en què els llums s’apagaven, desapareixia tothom i calia desconnectar (de fet... m’ho segueix semblant, d’injust). Els meus pares feien torns per entretenir-me; més que res pels pobres veïns, que no en tenien cap culpa.

I...?
Una matinada el pare va deixar sobre el meu llit una capsa de colors i una llibreta. A partir d’aquella nit vaig seguir despert, però ja sense plorar. Els meus pares i els veïns van aconseguir dormir i jo vaig anar dibuixant, i encara no he parat.

No és estrany, doncs, que de molt jove ja publiqués a les revistes d’humor gràfic dels anys de la transició. El Papus, l’Hara-Kiri, La Judía Verde...
Vaig començar amb 16 anys i m’atreia molt l’humor gràfic i la quantitat de contingut crític que era possible transmetre amb un dibuix. Era l’època de la transició. Als voltants del 1980 els continguts van anar canviant, l’aperturisme i el destape s’imposaven de valent i em va tocar dibuixar senyores ben plantades amb històries carregades de pit i cuixa.

I com acaba al món infantil i juvenil on ha centrat la seva carrera?
Vaig anar a petar al còmic eròtic pel fet que poca cosa més hi havia aleshores, i sincerament, tot i que va ser una molt bona escola, no estava dins dels meus plans ni de les meves prioritats treballar en aquell tipus d’històries. Vaig coincidir amb humoristes que pensaven com jo i que anaven trobant diferents sortides professionals pel món de la publicitat i els dibuixos animats, i vaig decidir intentar-ho també. Vaig treballar molt en publicitat, però el dibuix animat em va atrapar i em vaig bolcar a la creació de continguts, producció i realització de sèries per a televisió, i per a públic infantil i juvenil.

Il·lustra i també escriu. On se sent més còmode?
M’agrada explicar històries. Em trobo còmode il·lustrant, escrivint, fent pel·lícules o fotografies. Hi ha històries que considero que un format els és més escaient, però m’agrada també combinar i escriure una novel·la il·lustrada, o relats basats en fotografies, o escriure un guió per a una producció audiovisual.

A la col·lecció de novel·la gràfica Gery Garabatos ho combina tot...
És un exemple d’aquesta combinació de disciplines. Els lectors poden llegir la novel·la i gaudir de les il·lustracions, com a qualsevol novel·la infantil i juvenil. El que passa és que algunes de les il·lustracions porten un codi QR que pot ser escanejat amb el mòbil o un tablet, i aquella il·lustració que apareix estàtica al llibre, cobra vida a través del dispositiu digital en format de dibuix animat o videojoc.

És el futur del llibre?
Pel que fa a la implementació de la tecnologia digital al món editorial, ens trobem en una d’aquestes èpoques de canvis que fan trontollar les estructures conegudes, les de sempre i que han funcionat al llarg de moltes dècades. I això comporta maldecaps. Però no és per culpa de la tecnologia, més aviat és perquè tenim una capacitat d’adaptació lenta, recança d’acceptar els canvis i, no poques vegades, una manca d’imaginació important per trobar-hi sortides.

La crisi no deu haver ajudat.
La crisi de finals del 2007 va provocar que iniciatives que haurien estat vàlides per tal d’adaptar-se als canvis tecnològics, quedessin en l’oblit, perquè el diner és covard. No obstant això, i tot a risc de semblar que estic tocat del bolet, penso que n’acabarem traient profit, de la crisi. No oblido el munt de persones que l’han patit (i la pateixen) d’una manera feroç, a tots ens ha afectat. Però també ha estimulat a prendre moltes iniciatives, a regenerar una creativitat un pèl estancada. Ens ha activat a molts a diversificar-nos, a reinventar-nos i a provar coses noves.

Dibuixa a mà o en suport digital?
Dibuixo a mà. M’agrada sentir el tacte del llapis i del paper. M’agrada esborrar i estripar. De fet, quan escric novel·la ho faig també en folis i amb boli Bic (preferentment negre). Estripo molt i només teclejo l’ordinador a l’hora de reescriure. Amb la il·lustració l’ordinador el toco quan he de donar color. Normalment tot el procés de color el faig en digital.

Quin és el seu procés de creació? Visualitza mentalment el que després transformarà en dibuix o mana el llapis?
Sempre mana la història. Hi ha vegades que mentalment se’t planteja gairebé sencera i cal ordenar-la. D’altres cops, tot parteix d’un simple detall. Quelcom que et crida l’atenció, però que resulta prou important per crear tota una història al seu voltant. És aleshores, quan tinc una història, quan em puc posar a dibuixar, crear personatges, situacions i tot el que calgui. Rara vegada les històries m’assalten inesperadament. El més normal és dedicar-hi hores i treballar durament.

El seu dibuix és d’estil clàssic, de línia clara. És una elecció o això no es tria?
La majoria de dibuixants, quan comencen a moure els seus treballs per les diferents editorials, i pel que fa a la recerca d’un estil personal, es pregunten: “I això, com es fa?” El que està clar és que això no es fa, a un estil personal s’hi arriba, i en aquest camí per assolir-lo cal practicar, temptejar i errar. Amb el pas del temps el teu estil va evolucionant alhora que també, cada illustrador, va descobrint el seu propi univers gràfic amb què es troba més a gust.

Hi sol haver bona entesa en la relació entre escriptors i il·lustradors?
Depèn de cada persona, és clar. Jo he estat a les dues bandes: els primers contes que vaig escriure els van il·lustrar diferents illustradors, i sempre em van agradar els resultats. Em sobtava la interpretació que ells en feien del text i em semblava un enriquiment. Crec recordar que el primer que vaig il·lustrar jo d’un text que no era meu, va ser d’un conte d’en Juan Marsé.

Com és que algú que té obra, sobretot d’animació, a més de 130 països, no és prou conegut a Catalunya?
Parteixo de la idea que ser conegut per fer quelcom pot ser una trampa que, de cop, t’obligui sempre més a fer aquella cosa. Imagino que per això m’agrada tocar diferents tecles evitant que se’m pugui encasellar. Ja em va passar fent sèries d’animació, que un cop venuts una bona quantitat d’episodis a la cadena FOX nord-americana, se’m demanaven més capítols amb el mateix personatge protagonista. Em va semblar tan avorrit fer-ne més que vaig decidir no fer-ho. Una idea, un projecte, dura el que l’autor té previst que duri, i estirar-lo més, dilatar-lo per exigències comercials, em sembla una terrible pèrdua de temps, un desgast i tancar-se a la possibilitat de fer coses noves. Afortunadament atresoro una bona quantitat de fracassos que m’han conduït a assolir també un petit grapat d’èxits que ja tenen el reconeixement necessari; al cap i a la fi, són els treballs els que han de ser reconeguts.

I una última cosa: se’m fa difícil, després de conèixer els seus dibuixos, imaginar-lo boxejant...
El meu oncle avi va ser boxejador i promotor de combats de boxa i el meu pare em portava de petit a veure combats a la sala Price de Barcelona; podríem dir que vaig néixer amb els guants posats, tot i que, de fet, no m’hi vaig posar fins entrats els trenta. L’oncle avi em deia: “A caure ja n’has après, així que ara, aixeca’t!” Així doncs, crec que continuaré amb els guants posats, per sempre.

Entrevista: Susanna Oliveira.
Fotografia: Sayra Elizabeth Pingo.

No hay comentarios:

Publicar un comentario